“Créc que va ser una de les experiencies més grans que he viscut en el món de la neu”

La temporada 2005-2006 va tenir el punt culminant al mes de Febrer amb els Jocs Olímpics de Torino. Era la meva primera experiencia olímpica i també el gran objectiu de l’hivern. Després de fer uns bons resultats al principi de temporada em vaig assegurar la classificació per als Jocs.

Una vegada més m’acompanyaven en la cita el meu company d’equip Alex Antor, els entrenadors Carlo Bagnod i Stefan Pantoja, el tècnic Xavier Bellsolà i per primer cop el fondista Francesc Soulié. Vam començar el programa olímpic per els entrenaments oficials de descens i per la tan esperada inauguració. Aquesta la recordo amb ilusió, sobretot el moment en el que vam entrar al estadi Olímpic i tothom ens aplaudia! La pujada d’adrenalina que vaig tenir, gairebé va ser més forta que la que vaig tenir durant els descensos! Són moments en els que et sents orgullós de ser esportista i no t’arrepenteixes de tot els sacrificis que has tingut que afrontat per arribar fins aqui.

Aquelles setmanes van ser totalment diferentes a les de la resta de la temporada ; La presencia de molts altres esportistes i l’escenari on ens trobavem provocaven un ambient preciós en el qual em sentia bé! Fins i tot comentavem amb el Francesc Soulié que alla ens hi podriem quedar tot l’any i no ens anyorariem de res. A la villa olímpica disposavem d’un gran equip sanitari, d’un restaurant obert les 24h i de moltes altres coses adaptades a les necessitats dels atletes.

Pel que fa al desenllaç de les proves, només em surt una paraula, PERFECCIÓ. la veritat és que l’estat de les pistes i l’organització era perfecte, milers de voluntaris van treballar de valent perque tot anés “sobre rodes”. La primera de les proves va ser el descens i no vaig tenir gaire sort ja que l’esqui es va trencar durant la meva baixada. Aixís que vaig acabar la prova en molt mala posició. Però m’havia de tranquilitzar ja que quedaven encara dues proves on podia cumplir els meus objectius.

Per exemple la combinada (suma d’un descens i de dues mànigues d’eslàlom) en era una i em va anar força bé. Després d’un descens mediocre vaig aconseguir remontar fins a la posició 28 gracies a 2 manigues molt correctes.

Pel que fa a la meva especialitat, l’eslàlom especial, l’objectiu era d’acabar entre els 30 primers com a la combinada. La pista era difícil i hi van haver molts abandons. Aixís que lluitan contra la pista vaig poder aconseguir una merescuda 27ena plaça. Encara ara recordo lo bé que em vaig sentir a l’arrivada tot i tenir dolors molt forts a l’esquena.

L’Olimpiada es va acabar després de 15 dies de curses, entrenaments i molts altres bons moments i també després de nombrosos problemes de salut (esquena i apendice). Ara tocava celebrar-ho amb “els meus”, amics i familiars que van fer l’esforç de desplaçar-se fins a Torino per poder veure’m en acció. Són potser els primers membres del meu petit “Fanclub”, però el més important és que ells em van fer sentir millor i per això els hi estaré sempre molt agraït!

Gracies a la meva familia : Papa, Mama, Germaneta i Cusinet Enric

i a tots els amics : Jordi, Elsa, Berni, Marc, Max, Agustí, Raùl, Sergi, Blanca, Domingo i Olga

I ja que estem en plens agraïments, aprofito per donar les gracies a tot el meu equipillo, a la FAE, al Comite Olímpic Andorrà i a ATV especialment per els bons reportatges que han aconseguit fer

Espero que ens podrem veure tots plegats i si potser encara amb millors resultats, a L’olimpiada de Vancouver 2010